Els meus humans discuteixen. Parlen de mi. Ho sé perquè diuen molts cops aquest seguit de sons que fan servir per cridar-me, però quan els miro no em miren: es miren entre ells i pugen la veu.
Semblen enfadats. Sento els humans petits plorant i vaig amb ells, els llepo la cara i m'abracen tan fort que em fan mal. Els meus humans criden i ploren, i jo ja he après que en aquestes situacions més val amagar-se i no fer-se notar massa, no sigui que aixequin el braç, i llavors... dolor. I tristesa.
Anem en cotxe! Què bé, una excursió! Baixo corrent del cotxe, corro, exploro, ensumo... Hi ha cases grans, pocs cotxes, i alguns gossos per saludar... Vull ensenyar-los als meus humans, els busco perquè juguin amb mi, no els trobo, els busco, vaig al cotxe, no hi és, els busco, els crido, ploro, els busco... No hi són. On han anat? Busco el rastre, els busco, corro, ensumo l'aire i el terra buscant el seu rastre.
Potser han anat més lluny, segur que m'estan buscant; a veure si al proper carrer, a veure si a la propera casa...
Tinc gana. Em pica tot el cos i hi ha uns bitxets que corren i salten que són molt molestos. Comença a fer fred. Veig humans però no són els meus... Per què no em vénen a buscar?
...
Sento el meu nom. Aquell no, un de nou. Obro els ulls. Ai, sí! La meva nova humana! Ara ho recordo, estic a una altra casa! Humans diferents, menjar diferent... Moc la cua i llepo les mans de la meva nova humana. M'ensenya les dents (sabíeu que quan un humà fa això no és per amenaçar, sinó per dir que està content? Són molt curiosos!).
M'aixeco i vaig a dir bon dia a la meva altra humana. Estic començant a acostumar-me a que quan aixequen un braç... després no hi ha dolor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada