Em sento estranya...

No sé què em passa. Em sento rara... amb poques ganes de jugar, però moltes ganes de sortir. Dormo molt, estic cansada, i em passo el dia netejant unes gotetes vermelles que apareixen per tot el pis.

Vaig pel carrer i tot té una nova olor per a mi: de sobte les marques dels altres gossos són molt més interessants i les vull localitzar totes, i algunes d’elles em provoquen ganes de fer pipi al costat encara que ja no me’n quedi ni gota.

Estic menys interessada en les meves humanes, només vull sortir i ara a sobre quan sortim em treuen lligada i no em deixen anar mai, ni amb els meus amics gossets, i això m’entristeix. Per què no em deixen anar, ara que és quan més ganes tinc d’explorar i buscar altres gossets?

Fa uns dies em feia mal la panxa, i noto com els mugrons se m’unflen i endureixen, i la vulva també. Dormo molt, estic sempre cansada, i quan dormo, no sé perquè, no puc deixar de somiar amb aquell gos tan guapo del parc... Que n’és, de guapo!! Tot el dia que miro per la finestra de la terrassa a veure si el veig, però per molt que plori i gemegui no m'obren la porta per sortir a veure'l.

Si pogués, m’escaparia. Sé que no ho hauria de fer, però hi ha quelcom que pot més que jo mateixa. Potser ja fan bé, de no deixar-me anar... Confio en les meves humanes, per alguna cosa ho deuen fer!

Aigua i més aigua!

Banyar-se és divertit!

Ahir em van banyar! La banyera relliscava i al principi no ho tenia massa clar, però quan vaig veure que les meves dues humanes estaven per mi alhora una booona estona, em vaig posar molt contenta!

L'aigua estava calentona però tot i així em va donar per tremolar, i em van posar una cosa llefiscosa que quan t'acaricien fa bombolles i que.... puaggggg!!! Té un gust fastigós!! Les meves humanes reien i em feien mimos, i la sessió de carícies va ser llarga i agradable. Em van posar un líquid a les orelles que feia pessigolles i em van rentar bé les potetes, i resulta que s'han tornat blanques! Jo que em pensava que ja eren marrons per sempre! 

Mireu quines potes més blanques!

No paraven de dir-me que estava molt guapa i em portava molt bé, i això em fa sentir feliç. De sobte em van treure de la banyera i em van tapar amb una roba i un altre cop em van omplir de carícies. Em vaig sacsejar tota l'aigua de sobre i van encendre la cosa aquella que fa molt de soroll i deixa anar vent i calor. Ara feia dies que quan l'encenien em deien que m'apropés i jugaven amb mi, i com a mi no em fa por res... bé... gairebé res,  doncs m'apropava i l'olorava i ahir em van tirar aire calent per tot el cos, i era divertit. Menys a la cara. A la cara no m'agrada gens.

Després es van posar pesades amb la màquina aquella que de tant en tant dispara una llum, i se la miraven i reien, i vam jugar una bona estona amb la pilota. M'ho vaig passar molt bé!

Ho veieu? Torno a ser marró!

Avui m'he tornat a mullar. Al matí hem sortit a passejar, i queia aigua del cel! M'he trobat amb una amiga durant el passeig i hem jugat i jugat, fent tombarelles, corrent i saltant, arrebossant-nos al fang dels camps. No sé perquè, la meva humana es posava les mans al cap, però jo m'ho he passat d'allò més bé. Quan hem arribat a casa m'ha fregat amb una roba i ha tornat a agafar la màquina que fa llums. Ah, les meves potetes tornen a ser marrons! Això és molt curiós...

Somni de tardor

Els meus humans discuteixen. Parlen de mi. Ho sé perquè diuen molts cops aquest seguit de sons que fan servir per cridar-me, però quan els miro no em miren: es miren entre ells i pugen la veu.

Semblen enfadats. Sento els humans petits plorant i vaig amb ells, els llepo la cara i m'abracen tan fort que em fan mal. Els meus humans criden i ploren, i jo ja he après que en aquestes situacions més val amagar-se i no fer-se notar massa, no sigui que aixequin el braç, i llavors... dolor. I tristesa.

Anem en cotxe! Què bé, una excursió! Baixo corrent del cotxe, corro, exploro, ensumo... Hi ha cases grans, pocs cotxes, i alguns gossos per saludar... Vull ensenyar-los als meus humans, els busco perquè juguin amb mi, no els trobo, els busco, vaig al cotxe, no hi és, els busco, els crido, ploro, els busco... No hi són. On han anat? Busco el rastre, els busco, corro, ensumo l'aire i el terra buscant el seu rastre.

Potser han anat més lluny, segur que m'estan buscant; a veure si al proper carrer, a veure si a la propera casa...

Tinc gana. Em pica tot el cos i hi ha uns bitxets que corren i salten que són molt molestos. Comença a fer fred. Veig humans però no són els meus... Per què no em vénen a buscar?

...

Sento el meu nom. Aquell no, un de nou. Obro els ulls. Ai, sí! La meva nova humana! Ara ho recordo, estic a una altra casa! Humans diferents, menjar diferent... Moc la cua i llepo les mans de la meva nova humana. M'ensenya les dents (sabíeu que quan un humà fa això no és per amenaçar, sinó per dir que està content? Són molt curiosos!).

M'aixeco i vaig a dir bon dia a la meva altra humana. Estic començant a acostumar-me a que quan aixequen un braç... després no hi ha dolor.

Hola a tots!

Avui m'he après el meu nom. Aquest conjunt de sons estranys que fan els humans de vegades em desconcerta i he acabat per ignorar-los, però fa uns dies que noto que quan volen que els miri, fan una sèrie de sons en concret... I quan avui m'he girat i he corregut cap a la meva humana Mònica quan ella ha dit "Grufa!", s'ha posat tan contenta i m'ha fet tants de mimos que he decidit que com l'emociona tant que respongui a aquest nom, a partir d'ara sempre que el digui em giraré, encara que només sigui per fer-la feliç.

I com per fi puc posar nom a aquest diari que estava muntant al meu cap caní des de feia uns dies, ara ja us el puc fer arribar: Benvinguts a El blog de la Grufa!